Flama del Canigó

La Flama del Canigó és una tradició catalana vinculada al solstici d'estiu que té lloc als Països Catalans cada any, entre el 22 i el 23 de juny. S'inicia amb la recollida de la vella flama, que es manté encesa tot l'any al Castellet de Perpinyà, per ser portada al peu del massís i renovada al cim del Canigó. Culmina amb l'encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es reparteixi per tot el país.

La Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana.

L'origen

El Canigó és una de les muntanyes amb més simbolisme dels Pirineus catalans. L'any 1955, Francesc Pujade, vilatà d'Arles de Tec (al Vallespir), mogut pel seu entusiasme pel massís i inspirant-se en el poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886), va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d'encendre els focs de la nit de Sant Joan al cim d'aquesta muntanya. El 1963, Pujade i Joan Iglesis, impulsor de les fogueres de Sant Joan a la Catalunya del Nord, van iniciar el costum de baixar el foc del cim per encendre les fogueres dels pobles d’aquelles comarques. Amb el temps, la flama s’ha anat repartint per totes les contrades dels Països Catalans. S'iniciava així la tradició de la Flama del Canigó, que entroncava amb la celebració mil·lenària del solstici d'estiu vinculada al foc i al seu significat col·lectiu, convertint-se en una font de simbolisme catalanista.

Està emparentada amb altres festes del foc del solstici d'estiu als Pirineus, com ara les falles d'Isil, Alins, Durro, Vilaller, Barruera, el Pont de Suert i Andorra, o la crema d'eth Haro a la Vall d'Aran, on el foc que baixa de la muntanya també és el protagonista de la nit.

Aquest nou costum va prendre força en poc temps, de tal manera que avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a les comarques del nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L'any 1966, el foc va creuar per primera vegada la frontera entre els estats francès i espanyol i va arribar a Vic. Malgrat la dictadura franquista, la tradició es va escampar pel Principat, sovint en la clandestinitat, com a símbol de la pervivència de la cultura catalana. A poc a poc, la xarxa es va anar estenent i el foc que baixa del Canigó també va arribar a les terres de València, Alacant i fins a les Illes Balears.

Actualment, hi ha desenes d'entitats que celebren la festa repartint arreu la flama que s'encén al cim del Canigó i que es conserva al Castellet de Perpinyà. Al Cap i Casal, la ciutat de Barcelona, la flama és rebuda pel Parlament de Catalunya, l'Àliga i els Gegants de la ciutat, i des d'allà es distribueix pels barris. A les Terres de l'Ebre i al Priorat, cada any la rep un poble diferent on s'aplega gent de les comarques veïnes, amb l'hereu i la pubilla de cada localitat. Alacant ha conservat ben viva la tradició de les Fogueres de Sant Joan, i altres ciutats també mantenen la seva pròpia tradició, com la de Tarragona al barri del Serrallo.

Ritual

El Castellet de Perpinyà és el lloc on, des de 1965, es conserva ininterrompudament la flama amb què s'encenen les fogueres de la nit de Sant Joan.

Cada 22 de juny, un grup d'excursionistes agrupats per la Coordinadora de la Flama del Canigó, recull el foc que resta encès a la cuina del Museu de la Casa Pairal, al Castellet de Perpinyà.

Es manté la flama encesa fins a pujar-la al cim del Canigó, a 2.784 metres, la nit del 22 al 23 de juny. Allà, amb la flama antiga, s’encén una nova foguera després de la lectura d'un manifest. A trenc d'alba del 23 de juny s’inicia el descens amb la Flama renovada. Moltes persones es reuneixen al cim del Canigó per agafar la Flama i iniciar així el recorregut cap a diferents punts del territori català, fent relleus atlètics a peu o en bicicleta, també en cotxe i fins i tot en llagut (a l'Ebre) per fer possible que la Flama s'escampi per pobles i ciutats i arribi a temps d'encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.

Cada any, la Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya en un acte institucional, així com per ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals, socials i esportives de més de 350 poblacions dels Països Catalans. D'aquesta manera, i gràcies a centenars de voluntaris, el foc que ve de la muntanya il·lumina les revetlles populars que es fan al voltant del foc. Es calcula que aquella nit s'encenen unes tres mil fogueres amb el foc que prové del cim del Canigó.

Aplec del Canigó

Perquè aquest ritual sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan, multituds de persones vingudes d'arreu dels Països Catalans i, especialment, de la Catalunya Nord, es troben al refugi dels Cortalets, al peu del Canigó. Hi arriben dissabte a la nit i s'allotgen al refugi o bé acampen amb tendes pels voltants. L'endemà al matí acompleixen el primer ritual dels Focs de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble o hort. Les branques i teies han d'estar lligades amb cordills vegetals i que totes les ofrenes han de ser biodegradables, amb materials orgànics, sense plàstics, metalls, ni res que pugui malmetre l'entorn. S'ha de respectar el medi ambient i, un cop acabada la regeneració al cim, l'espai ha de quedar lliure de residus.

Tots aquests feixos de llenya es deixen apilats al voltant de la creu de ferro que hi ha al cim de la muntanya fins a la nit en què s'encén la foguera.

La Flama baixa del Canigó i, des del Coll d'Ares, es va distribuint a través d'una vintena de rutes diferents.